Se’n recorda vostè? No són temps tan llunyans. Quan un despenjava l’auricular sense premeditació necessitat d’agenda la trucada prèviament, mogut per la necessitat de comunicar, per a dir l’estimo a la seva parella, per a felicitar a un amic en el seu aniversari o, només per a saber com estava un familiar.
I en el món professional? Per a parlar amb aquest proveïdor i aclarir en l’acte perquè estaven havent-hi problemes en un lliurament, o amb aquell client per a obtenir garanties de cobrament d’una de les seves comandes, o amb un col·lega de departament per a debatre els detalls dels nous processos que s’estan discutint.
Però aquests temps van acabar. El propi telèfon ja no és el que era, aquell artefacte arcaic que es “penjava” i “despenjava” i que servia per a parlar. Ara és una moderna pantalla plana que, literalment, no es “penja” i que s’utilitza per a gairebé tot, però gairebé mai per a parlar, almenys a la manera antiga, perquè s’ha estès el discutible costum a gravar un missatge de veu en l’aparell que després s’envia al seu destinatari a través d’altres aplicacions, substitueix a una bona conversa, amb els seus tons i els seus matisos.
I en aquestes estem. L’evolució de la tecnologia o, més ben dit, l’evolució de la nostra pròpia tendència a la comoditat, -no li tirem sempre la culpa a la pobra tecnologia-, provoca a vegades que la trucada de les d’abans ( o una trucada per vídeo conferència) sense programar, sigui considerada com una intromissió intolerable en la intimitat i en l’agenda del destinatari de la trucada. I, tant es va assentant aquest costum que inclús davant un tema urgent, tendim a agendar prèviament la trucada que permeti desbloquejar la seva solució, gravar el susdit missatge de veu o, cosa que és més hilarant, confiar-nos a una interminable cadena de correus electrònics amb l’afegit URGENT, sempre subjectes a una possible interpretació inadequada, o a la dificultat de ser contestat #dins del termini i en la forma escaient, ja se sap, a les paraules les carrega el diable.
És cert que disposem de la magnífica eina de les vídeo conferències, de multitud de maneres de contactar amb la gent i de les plataformes de treball compartit, però fa ja temps que tinc la sensació que estem perdent l’espontaneïtat, la forma humana de resoldre un conflicte, la màgia de la veu, del to i dels seus múltiples matisos, molt, molt efectives, quan es pronuncien just en el moment oportú.
Cinc minuts de conversa telefònica, o per qualsevol altre mitjà, són molt més eficaços i eficients que dotzenes de correus creuats. Potser és el moment de, gaudint de les capacitats que ens ofereix la tecnologia, tornar a la cultura ancestral de comunicació que sempre va representar el nostre enyorat telèfon.
