Després de molts mesos de treball en remot, de centenars de vídeo conferencies i reunions virtuals, d’utilitzar totes les eines possibles de treball col·laboratiu en línia, etc., etc., molts de nosaltres estem assistint, tímidament encara, a una volta al treball normal.
Volta a l’oficina, volta a les reunions presencials, volta a les visites i a les entrevistes en persona. Estem tornant a una certa normalitat, encara que és obvi que es combinarà en el futur, espero que sàviament, amb la utilització de les eines i capacitats que hem incorporat durant aquest any atípic.
Voldria destacar en aquest breu post algunes sensacions que he tingut en les últimes setmanes. Sensacions que tenia mig oblidades i que han tornat amb força. Sensacions, per exemple, que vaig tenir recentment en una reunió, al voltant d’un bon cafè. Un retrobament després de molt de temps per a explorar oportunitats de treball conjunt amb un antic col·laborador.
Aquesta hora i mitja, em va fer gust de glòria. Va ser un espai de temps veritablement concentrats l’un en l’altre, en el que ens estàvem dient i en com ho fèiem, quin era el nostre missatge verbal i no verbal, amb un cafè fumejant entre les mans, físicament a prop. Això de menys, gairebé, era l’objectiu de la reunió.
Comparada amb les seves homòlogues virtuals, aquella trobada pràcticament no va tenir opció per a les distraccions. No t’anaven entrant e-mails que anaves mirant furtivament mentre avançava la reunió. No tenies obert en una altra pantalla aquell informe que estaves llegint abans de començar la xerrada i que, gairebé sense voler, acaparava encara una part de la teva atenció. No podies sigil·losament contestar a aquell parell de WhatsApp que t’estaven entrant en el teu telèfon mòbil. Aquella trobada va ser magnífica, antic fins i tot, m’atreviria a dir-ho.
Amb independència del resultat de negoci de la reunió en si, els avanços que es van produir en la qualitat humana de la relació van ser indiscutiblement millors que si la mateixa s’hagués produït en format virtual. El només fet que tots dos contertulians vam haver de desplaçar-nos físicament a un lloc de trobada, encara que aquest desplaçament no consumís més que uns minuts; aquesta petita inversió addicional de temps i esforç, subratlla la importància que per a totes dues persones tenia el fet de trobar-nos. Coses normals fins fa molt poc i coses que han de tornar a la major velocitat possible sinó volem continuar assistint a una regressió de les relacions humanes en el món dels negocis.
Els negocis són sempre relacions i quant millors siguin les relacions humanes entre les persones que formen part d’un negoci, siguin aquestes les que siguin: client – proveïdor, emprat – supervisor, soci – soci, etc., millors seran les possibilitats de tenir empreses sòlides i sostenibles.
És cert que podem recolzar-nos en la tecnologia, que ens ha estat molt útil, i continuarà sent-ho durant molt de temps, però hem de saber quan toca asseure’ns amb algú, entrellaçar les mans i xerrar mirant-se als ulls sense pantalles a la vista. La tecnologia no serveix per a tot. És més, hi ha coses per a les quals hauríem de descartar-la ja que un dels danys col·laterals de la seva utilització és que s’ha convertit en el major “lladre d’atenció” de la història de la humanitat.
La construcció de relacions humanes sòlides i les xarxes d’empatia en les empreses, són essencials per a construir negocis estables i resilients. Per a construir aquestes relacions necessitem prestar genuïna atenció a les persones. La tecnologia pot ser un suport en unes certes circumstàncies, però ull, no vagi a robar-nos l’atenció.
